L'aquarel·la del s. XIX                                  Retrocedir

 

 


Les aquarel·les del s. XIX i encara les de primeries del s. XX que no participen dels nous corrents impresionistes, són obres molt germanes del dibuix, amb una gran minucionitat, d'una gran tècnica i d'una pinzellada fina, precisa i delicada. La temàtica és àmplia. Va del paisatge al retrat i la figura passant per  les composicions florals i les escenes historiogràfiques. Els paisatges  tenen una component "veduttista" important i fins els més naturalistes no poden eludir un toc "romàntic".

 

Aiguada

Consisteix en pintar amb un sol color. La dilució amb més o menys aigua proporciona els diferents tons del color, amb l’ajuda del blanc del  paper.  Generalment s’utilitzen colors foscos que poden ser dels preparats per a l’aquarel·la però també s’utilitza molt la tinta xinesa negra i altres tintes sèpia i verdes o blaves fosques.

 

 

Aquarel·la

Es basa  en l’aplicació de veladures transparents. Encara que els pigments utilitzats no ho siguin, s’apliquen a concentracions tant rebaixades que els resultats resulten tant brillants com els dels pigments transparents per naturalesa. El blanc correspon al color del paper que també resulta clau per a tots els tons clars.

 

 

Gouache

És una aquarel·la opaca i espessa. Els colors deixen de ser transparents i presenten tons més forts. Es poden obtenir els matisos barrejant-los amb pigment blanc però els efectes de color acostumen a ser diferents dels de les aquarel·les transparents.  Al gouache, els blancs es creen a partir d’un pigment d’aquest color, no del color del paper.

La combinació dels mètodes és a mans de l’artista. És freqüent afegir aquarel·les transparents a les tècniques opaques. A l’inrevés és més rar, a tot estirar, es poden afegir alguns tocs de blanc opac en les aquarel·les però si no es fa d’una manera subtil i moderada, s’espatlla tot l’efecte de lluminositat i transparència.


PIGMENTS.  S’usen preparacions de pigments finament molts que han de ser resistents a l’oxidació a l’aire que s’accelera en medi aquós. Per això, s’eviten pigments de plom i altres substàncies afectables. En el cas del gouache, per a que els colors transparents es tornin opacs, s’afegeix  creta, blanc de zenc o de titani.

AGLUTINANT. Els pigments es barregen amb una solució de goma aràbiga que fa d’aglutinant i adherent. També s’afegeix glicerina i una mica de xarop de sucre com humectants i tensoactius, per suavitzar la textura i per a que la pintura s’escampi uniformement sobre la superfície.

PAPER. En l’aquarel·la és clau la retenció de les partícu­les de pigment en els intersticis del paper. Sovint l’aquarel·la és més un tint del pa­per mentre el gouache penetra menys en l’estructura del paper i, en canvi,  forma una capa o pel·lícula de pintura. Antigament, s’havien usat en lloc del paper la vitel·la i el pergamí, fabricats a partir de pells de vedella, de cabrit i d’ovella. També s’havien  emprat pells de conill i de pollastre.

TÈCNICA. Al mètode humit, el paper es remulla durant una hora i es manté humit mentre s’hi pinta. La pintura adquireix contorns suaus i difusos. Al mètode eixut, hom aplica diversos “rentats” successius de colors suaus, deixant assecar entre un i altre. Molt sovint, s’utilitzen mètodes mixtes amb pinzellades directes sobre paper eixut que s’humiteja quan l’artista ho creu necessari.