L'aquarel·la del s. XIX Retrocedir
Les aquarel·les del s. XIX i encara les de primeries del s. XX que no participen dels nous corrents impresionistes, són obres molt germanes del dibuix, amb una gran minucionitat, d'una gran tècnica i d'una pinzellada fina, precisa i delicada. La temàtica és àmplia. Va del paisatge al retrat i la figura passant per les composicions florals i les escenes historiogràfiques. Els paisatges tenen una component "veduttista" important i fins els més naturalistes no poden eludir un toc "romàntic".
|
Aiguada Consisteix en pintar amb un sol color. La dilució amb més o menys aigua proporciona els diferents tons del color, amb l’ajuda del blanc del paper. Generalment s’utilitzen colors foscos que poden ser dels preparats per a l’aquarel·la però també s’utilitza molt la tinta xinesa negra i altres tintes sèpia i verdes o blaves fosques. |
|
Aquarel·la Es basa en l’aplicació de veladures transparents. Encara que els pigments utilitzats no ho siguin, s’apliquen a concentracions tant rebaixades que els resultats resulten tant brillants com els dels pigments transparents per naturalesa. El blanc correspon al color del paper que també resulta clau per a tots els tons clars. |
|
És una aquarel·la opaca i espessa. Els colors deixen de ser transparents i presenten tons més forts. Es poden obtenir els matisos barrejant-los amb pigment blanc però els efectes de color acostumen a ser diferents dels de les aquarel·les transparents. Al gouache, els blancs es creen a partir d’un pigment d’aquest color, no del color del paper. |
La combinació dels mètodes és a mans de l’artista. És freqüent afegir aquarel·les transparents a les tècniques opaques. A l’inrevés és més rar, a tot estirar, es poden afegir alguns tocs de blanc opac en les aquarel·les però si no es fa d’una manera subtil i moderada, s’espatlla tot l’efecte de lluminositat i transparència.
|
PIGMENTS. S’usen preparacions de pigments finament molts que han de ser resistents a l’oxidació a l’aire que s’accelera en medi aquós. Per això, s’eviten pigments de plom i altres substàncies afectables. En el cas del gouache, per a que els colors transparents es tornin opacs, s’afegeix creta, blanc de zenc o de titani. |
AGLUTINANT. Els pigments es barregen amb una solució de goma aràbiga que fa d’aglutinant i adherent. També s’afegeix glicerina i una mica de xarop de sucre com humectants i tensoactius, per suavitzar la textura i per a que la pintura s’escampi uniformement sobre la superfície. |
|
PAPER. En l’aquarel·la és clau la retenció de les partícules de pigment en els intersticis del paper. Sovint l’aquarel·la és més un tint del paper mentre el gouache penetra menys en l’estructura del paper i, en canvi, forma una capa o pel·lícula de pintura. Antigament, s’havien usat en lloc del paper la vitel·la i el pergamí, fabricats a partir de pells de vedella, de cabrit i d’ovella. També s’havien emprat pells de conill i de pollastre. |
TÈCNICA. Al mètode humit, el paper es remulla durant una hora i es manté humit mentre s’hi pinta. La pintura adquireix contorns suaus i difusos. Al mètode eixut, hom aplica diversos “rentats” successius de colors suaus, deixant assecar entre un i altre. Molt sovint, s’utilitzen mètodes mixtes amb pinzellades directes sobre paper eixut que s’humiteja quan l’artista ho creu necessari.
|
